Alt Maestrat: El Mas de la Vila celebra la romeria de l’ermita de Sant Josep


 

Galería fotográfica

Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/1_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/2_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/3_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/4_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/5_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/6_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/7_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/8_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/9_M1.jpg
Fotografia /Galeria/2017/4/156372_89818/10_M1.jpg
La Plana al Dia | Alt Maestrat | General | 18-04-2017
El Mas de la Vila celebra la romeria de l’ermita de Sant Josep

Un any més, com mana la tradició, els veïns del Mas de la Vila d’Atzeneta del Maestrat s’han aplegat per a anar en romeria per l’ermita de Sant Josep. Es tracta d’un costum ancestral que se celebra cada dilluns de Pasqua —enguany ha caigut el 17 d’abril— i que sol congregar vora cinc-centes persones.

A les 11 del matí la gent ha començat a aplegar-se al llogaret i els xiquets han aprofitat per a vendre numerets per a una rifa. Els clavaris ja tenien amanides deu safes de panoli que el capella ha beneït amb una branqueta de romaní amerada d’aigua amb sal. A les 12 el so de la dolçaina i del tabal ha assenyalat l’hora de començar la missa. Acabat l’ofici —oficiat en valencià—, han tret la peanya del sant i han rodat la capella en processó. En acabant, ha tingut lloc una rifa on tres afortunats s’han endut sengles premis: un pernil, una ràdio i una cafetera. Finalment, els clavaris han oferit pastetes, coquetes i rotllets casolans i saquets amb panoli mentre la dolçaina i el tabal interpretaven cançons tradicionals.

Els feligresos són els masovers de la partida del Pla de Meanes i els seus descendents, bona part dels quals viuen avui en dia en nuclis de població més grans. Aprofiten l’avinentesa per a aplegar-se famílies senceres i dinar tots junts. Eixe és el cas de Lledó Porcar i Marín i de la seua família, coneguda pels Picos. Cada any s’ajunten en un dinar familiar una trentena de persones. Els iaios, Manel Marín i Royo i Francesca Albert i Bellés, vivien al Mas de la Vila i van tindre quatre filles i nou néts. Enguany Lledó i tots els cosins —els nou més un cosí prim— s’han acomboiat per a ser els clavaris de la festa.

Els clavaris o majorals són els que durant un any s’encarreguen de preparar l’esdeveniment: fan el panoli i les pastetes, amanixen les flors de l’ermita i la peanya, pengen els gallardets de la replaça, agranen i torquen la pols de l’ermita la vespra de la festa, desbrossen l’aparcament per als cotxes, passen el plateret i repartixen estampetes durant la missa... Barata tot eixa faena, tenen dret a dinar eixe dilluns de Pasqua a la casa comunal del llogaret.

La recepta del panoli és ben senzilla. Cal fer tres pasterades amb vint-i-un litres de líquid per pasterada —oli i aiguardent o anís—, un poquet de sucre i farina i ho pasten tot; amb la pasta fan coquetes, les aplanen, les couen al forn i les deixen perquè s’assequen; al cap d’uns quants dies ho desfan amb una màquina de picar i ho barregen amb sucre.

El panoli es repartix en bossetes de plàstic amb una estampa de sant Josep enganxada. Per a ficar el panoli dins de les bossetes empren una mesureta o quiquereta. A més, els clavaris paren dos taules amb cacaus, coques, pastetes, rotllets, rosegons, vi i mistela.

Cada any els clavaris són famílies diferents. Normalment els majorals s’oferixen, ho pacten entre tots i poden aportar idees pròpies. Així, per exemple, un any els clavaris van obrar manisetes amb la imatge del sant a la façana de l’ermita, un altre any van pintar l’ermita, l’any passat van repartir el panoli en paperines... Enguany han dut un castell unflable perquè els xiquets hi juguen.

Volem comentar que la vespra del dilluns, a hora foscant, toquen la campana de l’ermita i tiren coets anunciant l’esdeveniment del sendemà. A més, el dia de la festa sempre hi ha una parada de venda de navalles, coltells, ganivets i esquellots d’Albacete i una barra per a fer-se una cervesa, una copeta o un refresc. Els feligresos aprofiten per a visitar l’ermita i encendre ciris als difunts; els més menuts s’engogen tocant la campana. També tenim notícies que hi ha hagut anys en què en la processó anava la guàrdia civil. El que no podem determinar és l’origen de la festa. Els masovers més majors comenten que coneixen la romeria de tota la vida, que els seus pares també la coneixien de sempre i que en la rifa antigament rifaven un pollastre, i regalets, com ara una coberteria, un joc de taula...

L’ermita de Sant Josep pertany al Mas de la Vila. Data del segle XVIII i hom en desconeix l’autoria. Es troba en bon estat de conservació. Hi destaca l’espadanya amb el simbolet i la creu de ferro i el rellotge solar pintat a la façana emblanquida. Es tracta d’una construcció senzilla amb traces ben modestes i dimensions menudes —3 x 4 metres. L’any 1933 van afegir-hi una sagristia on els masovers pengen exvots —retrats, vestidets i figuretes del cos humà fetes de cera en agraïment al rescabalament d’alguna malaltia. Antigament, quan tots els masos estaven habitats, donava servei religiós, mes avui en dia, en despoblar-se, només hi ha culte el dilluns de Pasqua, dia de la festivitat. Com en totes les capelles del país, la gent encén ciris en memòria dels difunts de la família.

El Mas de la Vila està situat dins del Pla de Meanes, a l’extrem nord del terme d’Atzeneta del Maestrat i a tocar de Culla. Dista 8 km del nucli urbà. És un llogaret pintoresc de masos escampats que tenem com a centre el Pou del Mas. L’economia s’han basat en l’agricultura i la ramaderia típica dels masos —ametlers, oliveres, horta, aus de corral, conills, un porc per a la matança i raberes d’ovelles que els xiquets de ben menuts menaven a péixer. Amb el que correaven i els animals que criaven, els masovers tenien prou per a governar-se. A més, cada quinze dies baixaven al poble a vendre els productes. Avui en dia bona part de les cases estan deshabitades perquè el jovent ha hagut de buscar-se la vida fora. Lledó Porcar recorda els seus iaios comentant que en tots els masos se sentia una cridadissa de gossos i de xiquets. Ara, en canvi, no se sent res, llevat dels caps de setmana.

Reportatge de Glòria Olivares i Muñoz de Borriana