laPlanaAldia.COM

Hi ha una cosa que m'ha cridat més l'atenció que el robatori del museu de Villena: les dissertacions que han aparegut després.
Eixes opinions de sofà, escrites amb una seguretat admirable per gent que probablement no ha trepitjat un museu en sa vida, però que sí que té claríssim què s'hauria de fer amb el patrimoni dels altres.
«Això hauria d'estar a Madrid.»
Així, sense més.
Perquè sembla que, quan una peça és prou important, el seu lloc natural ha de ser sempre un dels grans centres culturals. Com si fora d'eixe circuit el patrimoni perdera valor, categoria i fins i tot dret a existir.
I no.
Hi ha una vida cultural extraordinària més enllà dels llocs de sempre. Hi ha museus amb col·leccions excepcionals, professionals de primer nivell, investigació, conservació i projectes culturals de gran qualitat.
També n'hi ha en pobles.
I això sembla que a alguns els costa d'entendre.
Potser perquè confonen una cosa molt senzilla: un museu important no és un museu que jo conec.
Els pobles tenim tot el dret del món a tindre museus de qualitat. No museus de consolació. No museus perquè el poble tinga «alguna cosa cultural». Museus de veritat, amb patrimoni, criteri, professionals, investigació i capacitat per generar cultura.
Museus en pobles, no museus de poble.
El MACVAC de Vilafamés n'és un exemple.
No és un museu de poble perquè estiga en un poble. És un museu que està en un poble. I la diferència no és semàntica: és cultural.
Amb una col·lecció de primer nivell i una trajectòria consolidada, és una institució cultural que no necessita canviar d'adreça per guanyar prestigi.
El problema és que hi ha gent que no sap que existeix.
No perquè no tinga res a oferir, sinó perquè mai ha tingut la curiositat d'anar a buscar-ho.
Algú pot pensar que és poc intel·ligent escriure així sobre possibles visitants del MACVAC. Que, si treballem per la cultura, hauríem de donar la benvinguda a tothom.
I té raó.
Però ací no estem parlant de visitants.
Estem parlant de persones que, després d'un robatori patrimonial, consideren que la solució és llevar el patrimoni d'un poble i portar-lo a un lloc que, pel simple fet de ser més gran i més central, sembla oferir una garantia automàtica de qualitat.
No estem discutint sobre turisme cultural.
Estem discutint sobre prejudicis.
I qui se senta ofés per aquest article probablement no és el visitant que estem perdent. És el que no ha vingut mai.
La cultura no és propietat d'uns pocs llocs.
El patrimoni tampoc.
I els pobles no som simples contenidors on custodiar allò que no mereix estar en un altre lloc.
Som també espais on es crea, es conserva, s'investiga i es transmet.
Per això, davant d'un robatori patrimonial, el que hauríem de reclamar és més seguretat, més recursos, més professionals i més protecció.
No despullar els pobles dels seus museus.
Perquè si davant de qualsevol problema la resposta és que aquell patrimoni estaria millor en un altre lloc simplement perquè allí hi ha més recursos, més visibilitat o més prestigi, potser el problema no és el museu.
Potser el problema és que encara acceptem massa fàcilment que hi haja llocs on la cultura es considera de primera i llocs on ha de conformar-se amb ser de segona.
I això és exactament el que representa la M-30.
No una carretera.
Una frontera mental.
D'un costat, allò que donem per fet que és important.
De l'altre, tot allò que encara ha de demostrar que mereix ser-ho.
Per això, davant del robatori de Villena, tota la meua solidaritat amb el museu, amb el poble de Villena i amb les persones que treballen cada dia per conservar i divulgar el seu patrimoni.
I també amb tots els museus que existeixen en pobles i que sobreviuen, sovint amb molt menys recursos dels que mereixerien, sense renunciar per això ni un mil·límetre a la seua dignitat.
Museus que no són menys importants perquè estiguen lluny.
Museus que no són menys rigorosos perquè tinguen menys visibilitat.
Museus que no necessiten que ningú els concedisca permís per ser institucions culturals de primer nivell.
Abans de fer oratòries de sofà sobre què hauria d'haver-hi en un museu de Villena, potser estaria bé fer una cosa molt més senzilla: eixir de casa.
Xafar un museu.
Descobrir que el patrimoni no acaba on acaben els grans edificis, les grans institucions o els grans titulars.
I després, si encara pensem que allò que és valuós ha d'estar sempre al mateix lloc, almenys ja sabrem de què estem parlant.
Perquè ser ignorant no és no conéixer un museu.
Ser ignorant és no conéixer-lo i, malgrat això, sentir-se amb autoritat per decidir que no hauria d'estar allí.
La dignitat, per sort, no necessita passar el control de la M-30.

Raül Forcadell | Fotografías: