Una escola cansada: l´esgotament del professorat valencià impulsa la vaga educativa
En educació, com gairebé tot, l'important no passa d'un dia per l'altre: una vaga no neix per un calendari, sinó per un cansament acumulat entre docents i comunitats escolars.
Durant anys, els centres han funcionat gràcies a un col·lectiu que ha sostingut el sistema malgrat la burocràcia, la inestabilitat i la sensació de no ser escoltats. El Botànic va fer passos, però també va deixar més burocràcia, implantacions precipitades i una cultura de paperassa que va convertir molts docents en gestors improvisats.
La gestió actual, lluny de fer front a aquest desgast, l'ha alimentat amb confrontació, improvisació i menyspreu. Bloqueig de negociacions, declaracions incendiàries i una obsessió per desarmar més que per construir; com si governar consistés a demostrar qui mana en lloc d'entendre el que passa a les aules.
Canviar de cares no és escoltar.
Enmig de tot, hi ha una qüestió que travessa qualsevol debat educatiu al País Valencià: la llengua. El valencià no és un detall curricular ni una batalla decorativa; és una infraestructura cultural, memòria i cohesió que ens permet ser un país i no només un territori.
La dreta valenciana –PP i Vox– ha decidit convertir la llengua pròpia en un problema polític. No és casualitat: és estratègia.
No són percentatges lingüístics ni hores lectives; s'intenta convertir el valencià en una llengua cada cop menys visible i més apartada de la vida pública. Per això n'hi ha prou amb desgastar-la a poc a poc, qüestionar-la, reduir-la i apartar-la dels mitjans, de les institucions i de les aules, repetint que protegir-la és un excés.
Curiosament, ningú no parla de la posició dominant del castellà. El problema, diuen, és la llengua que intenta sobreviure sense tot el poder a favor seu.
Mentrestant, l'escola pública sosté el pes real del sistema: diversitat, alumnat vulnerable, necessitats especials, desigualtats i manca de recursos. Però les pressions pressupostàries i l'agenda política acostumen a prioritzar la privada concertada.
La vaga no és només laboral; és un crit cívic. Els docents defensen una educació que cohesioni, una llengua que expliqui qui som i una idea de País. Quan la societat permet degradar l'escola pública, allò que es fa fallida no és només el sistema: es fa fallida la idea de comunitat.
Leducació no hauria de ser un camp de guerra partidista; quan es governa a cop de titulars i de càlculs electorals, les aules es queden en trinxeres.
La vaga passarà; si el malestar no es resol, es quedarà.
El futur del valencià i del País depèn d'entendre que una escola sense respecte, sense recursos i sense llengua és una escola que renuncia a la funció fonamental: construir ciutadania.
Quan un govern confon autoritat amb imposició, perd totes dues; quan confon la llengua amb un obstacle, també.
Remitido | Fotografies: Remitido
Amb la col.laboració de: