laPlanaAldia.COM

Com una crisi interna va obrir la porta a una etapa de professionalització i creixement.
Fa dos anys, el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés va viure un d’eixos moments que, en altres llocs, acaben en drama. Ací no. Ací vam tindre un terratrèmol… i un museu que feia temps que necessitava posar ordre. Els nous estatuts —imprescindibles per donar legalitat, estabilitat i traure el museu del “ja ho farem”— van despertar pors en alguns cercles acostumats a confondre’l amb un patrimoni personal. I les pors, quan es treballen bé, arrelen ràpid.
El mateix dia de l’aprovació, la directora artística va dimitir. La ironia? Els estatuts no li llevaven res: li donaven més. Fins i tot jo havia renunciat a la presidència per garantir-li espai, i dos dies abans l’alcaldessa i jo mateix li havíem explicat la realitat. Però quan algú ja t’ha menjat el cap, la realitat arriba tard.
I sí: al principi tampoc vaig saber tallar a temps algunes mentides i demagògies. Una lliçó més.
Després tocava fer el que fan les institucions que volen funcionar: convocatòria pública, baremada i transparent. I vaig reprendre la presidència —a la qual havia renunciat per responsabilitat— per garantir continuïtat. Sense heroismes. Només fent el que tocava en el moment que tocava.
Va guanyar Sofia Barrón, amb un projecte sòlid, ambiciós i necessari. No hi va haver ruptura: hi va haver continuïtat, criteri i una direcció artística que és la millor que podíem tindre. Sofia ha sabut llegir el museu i fer-lo créixer sense soroll i amb molta intel·ligència.
I convé recordar-ho: abans del cataclisme, el museu ja disposava de la millor gerència possible. Joan Feliu va apostar per la professionalització i hui és peça imprescindible —junt amb Sofia i la resta del personal— del dia a dia del MACVAC.
Tot el que ha vingut després té una explicació molt simple: la gent que hi treballa.
Persones que sostenen el museu, que no busquen focus, que no confonen l’espai amb un aparador personal. Les que van voler continuar es van quedar. Gent nova va entrar i va aportar aire fresc. I el museu va avançar amb un equip cohesionat i alineat. Quan l’equip funciona, el projecte funciona.
La nova etapa no va esborrar res: va consolidar i va aprofundir. Especialment la mirada feminista, que no és una moda, és coherència. També el rigor: les noves adquisicions passen pel filtre de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art. I el museu ha crescut físicament: la Casa Abadia, gràcies a la Diputació, obri noves possibilitats. La DreamLab de Colorobbia va ser la primera pedra.
I, per primera vegada, hem estabilitzat el personal. Un museu no pot créixer amb gent vivint en la provisionalitat eterna.
Els resultats són clars: més visites, més exposicions externes, més presència mediàtica, més implicació local, més relació amb les associacions, un museu regularitzat com a Organisme Autònom Local i millors relacions amb entitats museístiques i culturals d’arreu de l’Estat. I una cosa que no apareix en cap memòria però que es nota només entrar: un bon ambient de treball.
Per això sorprén —o potser no tant— que encara hi haja qui diga que el museu està “en hores baixes”. Normalment, eixes frases arriben de la mateixa direcció: de cercles que confonen un projecte col·lectiu amb una promoció personal del seu ego.
Mentrestant, la realitat és tossuda.
El 2024, el MACVAC va ser l’única institució cultural de la província de Castelló present en l’informe de l’Observatorio de la Cultura, com un dels 24 projectes rurals més destacats d’Espanya.
El 2025 va tornar a aparéixer, consolidant la seua presència en el mapa cultural estatal.
Això no ho diu l’Ajuntament, ni el Museu, ni jo. Ho diu una de les institucions més respectades en l’avaluació cultural a escala estatal.
El MACVAC va patir un terratrèmol, sí.
Però també tenia fonaments, criteri i gent amb ganes.
I això és el que el va salvar.
Sí: encara hi ha qui es mou per tornar a fer i desfer com abans.
Però el museu que controlaven ja no existeix.

Raül Forcadell | Fotografías: