Cartells Falles de Borriana (per Josep Palomero)

 

De 1928 a 1935, les poques falles que es plantaven anualment a Borriana (a la pionera de la Mercé es van sumar immediatament algunes altres: se’n van arribar a confeccionar quatre cada any) no van comptar amb una reina compartida per tota la població. De fet, la primera que hi hagué, Milagros López Juan, ho fou el 1936. Però a causa de la Guerra Civil immediata i de la postguerra subsegüent, la segona reina fallera que tingué Borriana, Vicenta Miró Guerola, ho fou el 1944, huit anys després de l’anterior.

Anys sense cartell
De manera semblant, entre 1928 i 1944 les falles de Borriana no van publicar cap cartell anunciador. El primer, de fet, correspon a 1945. D’aleshores ençà, entre 1945 i 2002, se n’han publicat 55. Durant tres anys no es va realitzar: el 1946, ja que, a causa de la nevada i la gelada del gener precedent, al març no es van plantar falles. Els anys 1954 i 1955 tampoc no es va imprimir: la festa passava hores baixes i les comissions, que tenien com a molt tres falleres, comptaven tan sols amb mitja dotzena de fallers. Per la mateixa causa: tant el 1954 com el 1956 a Borriana va nevar copiosament i va gelar de nou. L’ambient de catàstrofe era aclaparador.

Com és sabut, la Borriana tarongera, treballadora i rica de les primeres dècades del segle XX, havia posat les mires en València, on el 1927, al barri burgés de l’Eixample adjacent a la Gran Via, es va inaugurar pomposament el Carrer Burriana. Per moltes raons —i aquesta n’és una prova—, les falles de Borriana i tot el que les envolta han estat estretament unides a les de València, i en bona part en són deutores. I així ha succeït també respecte al cartell anunciador, que n’és un element primordial. A València, el primer cartell, encarregat a José Segrelles, s’imprimí l’any 1929, el mateix en què el mestre Serrano va estrenar el popular pasdoble "El Fallero". El cartell valencià va continuar realitzant-se fins al 1936, i després de la interrupció de la guerra, es va reprendre el 1940.

Els primers cartells
Els onze primers cartells de falles de Borriana van ser fruit de sengles encàrrecs. Els dos inicials (1945, 1947) els pintà Meseguer, un il.lustrador valencià. Els sis següents (de 1948 a 1953) són obra del borrianenc Bodí, el qual, després d’uns anys de silenci, reviscolà amb tres últimes aportacions (1969, 1971, 1972). Bodí va fer en total nou cartells.
Arran de la primera crisi de les falles (1954, 1955), la confecció del cartell es va encomanar al valencià Raga (1956), i els de 1957 i 1958 els va realitzar un jove artista local, Juan Dualde.

El concurs i els cartellistes borrianencs
El 1959 es va convocar per primera vegada a Borriana el concurs de cartells de falles —a València es feia des de 1930—, que va guanyar una altra jove promesa local, Joaquín Ortells. Després el van confeccionar any per any diversos cartellistes, la major part dels quals no va tornar a realitzar-lo perquè no va guanyar cap vegada més el concurs —o potser ni tan sols es van arribar a presentar.
Es tractava, efectivament, de Gasch (1960), Sellés (1961), Bosch (1962) i Selma (1963). El testimoni el va recollir de nou Dualde, el cartellista indiscutible de la dècada dels seixanta, ja que entre 1964 i 1968, durant cinc anys consecutius —a més de 1970— s’imposà als altres concursants. Dualde va tornar a confeccionar el cartell vint-i-un anys després: les seues últimes aportacions daten de 1991 i 1993. És el cartellista que més n’ha realitzat: deu en total.
I així com Dualde fou essencialment el dissenyador dels anys seixanta, Ortells fou el líder indiscutible dels setanta. A més del cartell de 1959, amb quatre aportacions d’aquesta època (1974, 1975, 1977, 1979) marcà una estètica nova, caracteritzada per l’elegància i pel treball pictòric.
El 1976 irrompé amb molta força Ferrandis, el qual ha estat el cartellista que ha tingut una visió més publicitària de les falles. Algunes de les seues cinc obres (1976, 1985, 1988, 1990, 1996) van aportar, en el seu moment, un punt de vista molt renovador.
Deixant de banda els cartells de Pascual (1973) i de Ferrer (1978), la dècada dels huitanta l’encetà el primer cartell de Guerola, l’artista que, amb les seues huit obres (1980, 1984, 1989, 1992, 1995, 1997, 1998, 1999), ha marcat l’orientació del cartell de falles borrianenc de les últimes dos dècades. En aquests darrers vint-i-dos anys, en què tant Ferrandis com Guerola han compartit l’èxit dels primers premis, hi ha hagut altres cartellistes que han estat autors només d’una obra: Núria Bonafé (1981, l’única dona del conjunt fins que el 2002 el realitzà Sonia Moreno), Vázquez (1982), Pérez (1983), Castillo (autor excepcionalment de dos cartells consecutius, els de 1986 i 1987), Sebastià (1994), Fandos (2000), Xavi (2001) i la ja citada Sonia Moreno (2002).
Varietat i qualitat
A pesar de tanta varietat, com que els diversos cartells d’un mateix autor responen a una estètica personal, resulten fàcils d’identificar com a obres d’una mateixa mà. Des de la perspectiva actual podem comprovar que, si bé no tots els cartells de falles de Borriana mantenen una qualitat uniforme, sí que n’hi ha hagut, en canvi, alguns d’excepcionals. Els més aconseguits tenen, sense dubte, el do de l’oportunitat: es tracta d’obres confeccionades amb atreviment i valentia. I el que resulta més plausible: aquests cartells superiors han comptat amb la ratificació d’un jurat que no ha deixat passar l’ocasió de premiar una proposta artística de qualitat.
Com és natural, els cartellistes borrianencs més fecunds són els que més han influït sobre la resta durant un període determinat. Així, tant Ortells com Guerola consideren Bodí com el seu mestre indiscutible. Guerola, al mateix temps, també se sent deixeble d’Ortells. Com passa en qualsevol cadena humana, els més joves s’han mirat en l’espill dels precedents i s’han sentit orgullosos de considerar-se’n continuadors.

Publicitat i informació
En general, si bé alguns cartells responen perfectament a les característiques del gènere, n’hi ha d’altres en què l’artista no ha tingut en compte que l’objectiu d’un text com aquest és que siga fonamentalment publicitari. Un bon cartell ha de ser, sobretot, net i clar, ja que té com a missió primordial comunicar un fet determinat. En el cas que ens ocupa, l’element substantiu del cartell que ha d’imperar sobre cap altre ha de ser la seqüència informativa formada per "Falles&Borriana&Any". El tractament del dibuix, així com el conjunt de la composició, ha de destacar i subratllar aquesta idea principal, de la qual potser seria adequat eliminar el complement innecessari "de Sant Josep". En els cartells de falles de València es va suprimir fa molts anys, el 1965.
Però no sempre ha estat així: hi ha hagut cartells en què aquesta seqüència informativa s’ha integrat tan íntimament en el conjunt de la composició que provoca l’efecte contrari al desitjat i resulta francament il.legible. En aquests casos, per tant, la primera de les funcions del cartell, que és informar, s’ha desaprofitat.

Distribució i difusió
La difusió del cartell tampoc no ha estat sempre adequada. Si amb la seua presència es tracta d’afermar les falles a l’interior de Borriana, per més que la població les conega de sobra, això sí que s’ha aconseguit. La gent, de fet, conserva en la memòria alguns cartells perfectament.
Però el cartell té també com a missió donar a conéixer les falles de Borriana a l’exterior de la població, actuant com a reclam d’una festa singular i única durant molts anys en el conjunt de les terres de Castelló (hui, a més, present a Benicarló i a la Vall d’Uixó). En aquest aspecte no s’ha actuat amb l’eficàcia que hauria calgut. El cartell de falles de Borriana no ha estat suficientment divulgat entre ajuntaments, oficines d’informació turística, hotels o agències de viatge de les poblacions veïnes ni de les ciutats més importants de dins i fora de la Comunitat Valenciana.
Aquest fet que caldria corregir-lo: la distribució del cartell hauria de millorar notablement. El cartell de falles, repartit amb antelació suficient als dies de la festa entre aquests punts d’informació, hauria de servir com a reclam, a l’exterior de Borriana, perquè els visitants forasters refrescaren la memòria, s’assabentaren de la festa i acudiren a viure-la en convivència amb els veïns.

Dimensions, realització, impressió
Les dimensions del cartell caldria replantejar-les segons criteris actuals. Hui en dia un cartell massa gran resulta poc pràctic. Amb la renovació de les cases i l’eliminació dels antics magatzems interiors de la població han desaparegut les parets en què venia bé apegar-los. Mantenir unes mesures excessivament grans fa inviable fixar-los als aparadors de botigues i comerços que, pel contrari, compten amb una superfície acristallada que abans no existia. El cartell actual, confeccionat amb una llargària i amplària més reduïdes, funcionarà millor com a cartell d’interior, que no d’exterior, i tindrà una distribució més fàcil pels punts d’informació tant de Borriana com de fora de la població. A més de l’habitual de 65 x 90 cm, el 2002 ja se n’han imprés de 50 x 70 cm, que han de ser, sense dubte, les mesures del futur.
Un altre element essencial en l’evolució del cartell ha estat tant el procediment de realització com la tècnica d’impressió. Els primers cartells, en què no es podien mesclar els colors ni era possible utilitzar-ne més de quatre, s’imprimien molt modestament, amb tintes planes. El resultat, vist des de l’actualitat, no deixa de ser primitiu. Hauran de passar uns quants anys perquè la millora de les tècniques d’impressió permeta per primera vegada l’ús de trames, com es pot comprovar en el cartell de Dualde de 1970. Aquell any la impremta Armengot de Castelló va deixar d’imprimir el cartell de falles de Borriana, tal com ho feia habitualment, i va passar a executar-lo la impremta Aviñó, de València. El 1975 va tornar a imprimir-lo Armengot, però el 1977 el va realitzar la impremta Ortega, també de València, especialitzada en els grans cartells de corregudes de bous.
Els anys huitanta l’artista va assolir cada vegada més llibertat en l’elecció dels colors i la reproducció tingué més qualitat. Durant els noranta molts concursants han incorporat nocions canòniques de disseny gràfic i han elaborat les seues propostes amb programes d’ordinador específics. En l’actualitat les tècniques d’impressió són òptimes i els cartellistes en tenen bones nocions.

Els cartellistes
Respecte a la formació tècnica dels diversos autors, s’ha de destacar que, tal com resulta habitual en el món de les falles, en molts casos els cartellistes han estat dibuixants amateurs vinculats més o menys a la confecció del monument faller, bé perquè eren fusters, artistes fallers i pintors de ninots, o bé perquè realitzaven carrosses o competien en la confecció del tapís. Uns i altres s’observaven mútuament com treballaven, quins materials empraven o les novetats que hi introduïen. Així, per exemple, les orientacions de Vicente Fabra van resultar en el seu moment de gran ajuda per a Dualde. Fabra, que s’havia casat amb una borrianenca, s’havia traslladat des de València a viure al port de Borriana i havia obtingut per oposició una plaça de professor de dibuix a l’Institut Jaume I. A València, durant molts anys, Fabra havia col.laborat amb l’artista faller Regino Mas i compartia amb Vicente Gil un taller de pintura on confeccionaven la major part dels cartells de cine gegants amb què s’anunciaven les pel.lícules durant els anys seixanta i setanta. Fabra és qui va ensenyar Dualde, que fins aleshores havia utilitzat només l’anomenada cola de conill —aquest aiguacuit s’obtenia, efectivament de la pell de conill per ebullició—, a pintar amb gouache, aleshores tota una novetat. Ortells, en canvi, preferia l’aquarel.la. Uns i altres (Dualde, Vicente Sáez i fins i tot el mateix Vicente Traver Calzada, el qual, dit siga de passada, no ha realitzat cap cartell de falles, com tampoc Amat Bellés) eren deutors, bé de les nocions de dibuix i pintura que havien rebut a l’Agrupació Borrianenca de Cultura de l’època, on excel.lia Vicente Mesado, bé del mestratge del pare Juan de Dios, el qual impartia classes de pintura al convent carmelità de la població.

Crítiques
Fa la impressió que els successius responsables de la Junta Local Fallera no hagen tingut pràcticament mai en compte que el cartell de falles és l’element primordial de Borriana perquè actua com a missatger de la festa, de la qual és la millor carta de presentació. No és que el cartell haja estat menystingut, sinó que no se li ha prestat l’atenció deguda.
Així com hi ha pobles en què la presentació del cartell resulta un acte cívic de primera importància (així passa en les festes de Moros i Cristians d’Alcoi, si més no), entre nosaltres les bases de convocatòria del cartell de falles han sobreviscut massa anys sense actualitzar-se. S’hi ha actuat amb inèrcia. Hi ha hagut fins i tot anys molt fluixos, amb una participació realment escassa, degut a diversos factors: una publicitat dèbil, una dotació econòmica fluixa i la designació de jurats inadequats, quan n’hi ha hagut.
Com a mostra de la constatació d’aquesta crisi que va sofrir el cartell de falles durant una època determinada, el 24 de setembre de 1981 es va publicar a Castellón Diario l’article Borriana: "Un borrón en nuestras calles", signat per Amat Ballés i Joan Ninot, en el qual es denunciava amb indignació la situació del cartell arran d’haver resultat premiat el corresponent a l’any 1982. Però encara hauran de passar vint anys fins que la Junta Local Fallera, en la convocatòria de 2002, plantege el concurs d’acord amb unes bases noves.

Noves bases
El cartell de 2002 va ser convocat (el febrer de 2001), en efecte, amb unes bases renovades i actualitzades en què, tenint en compte les tècniques d’impressió actuals, s’ha deixat llibertat total a l’artista en l’elecció del procediment de confecció. Tot i que, inexplicablement, es limiten els colors a cinc, en aquestes bases es fa émfasi en la qualitat gràfica del cartell, així com en l’eficàcia anunciadora i informativa que el gènere requereix. Per primera vegada es menciona clarament el concepte de disseny gràfic i, com és natural, es permet presentar-lo també amb suport magnètic, tot exigint una resolució adequada i una còpia de contrast.
També resulta plausible el fet que en aquestes bases es mencione que el jurat constarà de tres professionals vinculats al món del disseny gràfic, de la crítica artística o de les Belles Arts. Potser caldria afegir, al meu entendre, la presència d’un impressor amb experiència ja que, al cap i a la fi, es tracta d’un cartell que s’ha de reproduir industrialment en una impremta.
Tot i que el concurs és obert a qualsevol artista, sense cap tipus de limitació, considere que, si es vol reunir una participació més àmplia, caldria millorar la dotació econòmica tant del premi com de l’accèssit, que actualment consten de 961’6 € i 240’4 € (160.000 PTA i 40.000 PTA respectivament). Si es vol aconseguir més participació potser caldria millorar l’import dels premis.
Ja he apuntat que, si es vol guanyar eficàcia publicitària, les dimensions del cartell han de ser més reduïdes: ja s’està fent. A més, una versió reduïda del cartell, en format de targeta postal, aniria molt bé tant per divulgar-lo entre la població, per fomentar el col.leccionisme o per utilitzar-la com a salutació postal a parents, amics i coneguts.
Finalment, he de fer l’observació que, al meu entendre, la prescripció següent de la base tercera resulta restrictiva. Hi diu textualment: "Combinada con la composición del dibujo figurará únicamente el escudo de la ciudad y la inscripción de Falles de Sant Josep 2002. Burriana." Opine que l’ordre de "combinar amb la composició del dibuix" aquesta llegenda introdueix una obligació compositiva que pot resultar inadequada per al cartell, en què la mencionada inscripció ha de resultar-hi necessàriament "combinada". En dir simplement que "haurà de figurar", ja sobra. No cal que figure "combinada con la composición del dibujo" que, a més, resulta una recomanació vaga i subjectiva.
Estic d’acord que l’escut de la ciutat, així mateix, figure en el cartell, però sense donar-li una importància excessiva: el cartellisme actual tendeix a minimitzar la presència dels escuts institucionals. A més, en una dimensió reduïda, potser hauria de figurar també l’escut de la Junta Local Fallera que, inexplicablement, no s’ha emprat mai.

Passat i futur
Els cartells de falles de Borriana han tingut un passat formidable que ja ha fet història. Fins ara han acompanyat les falles, anunciant-les i potenciant-les, des dels anys difícils en què no es disposava de materials adequats que, a més, escassejaven, fins a l’època actual, en què ja s’han imposat les tècniques de disseny gràfic.
El futur pareix especialment reservat, per tant, als joves dissenyadors formats a les respectives especialitats de disseny gràfic o de publicitat de les Escoles d’Arts i Oficis, que és on s’hauria de dirigir sobretot la publicitat de les bases, sense deixar de banda els gabinets de comunicació i de disseny que tant han proliferat últimament. Aquests professionals seran, previsiblement, els futurs cartellistes de les falles de Borriana, sense desmeréixer l’artista que també concursa honorablement, i sovint guanya, perquè coneix l’ofici, perquè té intuïció, sentit de la composició, gust pel color i domini dels materials.
Tenim, doncs, un conjunt de 21 cartellistes, la major part borrianencs, que conformen el testimoni d’una gran època, matisada per les distintes etapes. Sobre les bases de Bodí han sabut construir noves aportacions tant Ortells com Guerola, amb les seues obres característiques. Dualde i Ferrandis han aconseguit treballs personals ben identificables. I, més enllà d’aquests cinc cartellistes principals, les aportacions dels quals han resultat molt substantives, setze més han aportat el seu gra d’arena amb obres diverses, moltes d’una qualitat notable.
Les falles es cremen, però els cartells es conserven i mantenen la memòria d’un passat que és la nostra història. El futur, de fet, comença ara.

Agraïsc a Vicente Traver Calzada i Amat Bellés els suggeriments que m’han indicat, i a Pedro Sancerní i Òscar Ventura les informacions que m’han facilitat, així com a Alfonso Monferrer Agut, Antonio Calatayud i Vicente Guerola la cessió dels materials imprescindibles.