El repte no és arribar. És no caure després
Hi ha una obsessió prou estesa en política: creure que les coses funcionen perquè algú les planifica en un despatx en un Excel que ningú llegirà. Com si amb un cartell, quatre reunions, un parell de fotos i un hashtag ja estiguera tot resolt.
La realitat és una altra. I, per cert, tampoc cal fer-se el valent: jo no faig res a soles. Si alguna cosa funciona és perquè hi ha equips que treballen, que aguanten la pressió, i sobretot m’aguanten a mi, i que resolen problemes abans que arriben a la taula. Sense ells, no hi ha gestió que valga.
El Vilafamés 1900: Mostra de la vida tradicional no el fa cap ajuntament. El fa la gent. El fan els que es vesteixen, les que munten, els que inverteixen hores perquè tot isca bé sense preguntar què hi ha a canvi. El fan, sobretot, els que han entés que un poble no és un decorat: és una identitat. I quan això passa, ja no hi ha marxa arrere.
Durant molts anys, cares com Tomàs, Jaime o Juanlu han estat ahí, fent de Guàrdia Civil, de carter o del que fera falta, sostenint una part d’esta història sense fer soroll. Enguany han decidit fer un pas al costat, que no al darrere.
Però el més important no és això.
El més important és que darrere ja hi havia gent. Gent jove que no ha vingut a provar, sinó a continuar. Que no ha demanat permís per implicar-se. Que ha assumit el relleu amb una normalitat que diu molt del poble i molt poc de l’atzar. Perquè això, en un poble, no passa perquè sí.
Passa quan un projecte deixa de ser d’uns pocs i passa a ser de tots.
I això val més que qualsevol programació. Perquè els actes poden omplir carrers un cap de setmana, però només els que el poble fa seus aguanten anys. I el 1900 fa temps que va deixar de dependre de qui el gestiona per dependre de qui el viu.
Ara bé, tampoc cal fer veure que tot apareix del no-res. Les coses comencen perquè algú les impulsa. És de justícia dir-ho. I en el cas del Vilafamés 1900, això té nom i cognom: José Pons, que el va posar en marxa l’any 2004.
Dir-ho no és cap favor. És simplement no fer el ridícul.
Perquè sí, en política hi ha qui prefereix fer veure que tot comença amb ell. Que abans no hi havia res aprofitable. Que reconéixer el que funciona és una mena de debilitat.
A mi em sembla just el contrari.
Si una cosa funciona, es manté. Si a més la gent la fa seua, es cuida. I si el poble és capaç de renovar-se per dins, com està passant amb el 1900, aleshores no estem parlant d’un esdeveniment: estem parlant d’un projecte que té futur.
I això no ho garanteix cap ajuntament.
Ho garanteix la gent.
I quan això passa, el millor que pot fer la política és no molestar massa… que ja és prou feina.
I parlant d’equips que fan possible miracles sense fer soroll… també en tinc un altre al MACVAC. Però d’això, si vos pareix, en parlarem un altre dia.
Raül Forcadell | Fotografías:
Amb la col.laboració de: