laPlanaAldia.COM

En educació, com en quasi tot, res important passa d’un dia per a l’altre. Ni els avanços, ni els retrocessos, ni les vagues. Una vaga no esclata per un calendari: esclata per un cansament. I el cansament del professorat valencià no va nàixer fa vint dies ni amb un canvi de conseller. Ve de lluny. I ara, simplement, ha arribat al límit.
Durant anys, els centres han funcionat gràcies a un col·lectiu que ha sostingut el sistema malgrat la burocràcia, la inestabilitat i la sensació constant de no ser escoltat. El Botànic va fer passos importants, sí, però també va deixar més burocràcia, implantacions precipitades i una cultura de paperassa que ha convertit massa docents en gestors improvisats. El malestar no és nou. El que passa és que ara ja no es pot maquillar.
La gestió actual, lluny d’afrontar aquest desgast, l’ha alimentat amb confrontació, improvisació i menyspreu. Bloqueig de negociacions, declaracions incendiàries i una obsessió per desfer més que per construir. Com si governar consistira a demostrar qui mana en lloc d’entendre què està passant dins de les aules.
Canviar cares no és escoltar.
I enmig de tot això hi ha una qüestió que travessa qualsevol debat educatiu al País Valencià: la llengua.
El valencià no és un detall curricular ni una batalla decorativa. És una infraestructura cultural. És el que ens permet continuar sent País i no un simple territori gestionat des de la inèrcia i el folklore. És memòria, cohesió i manera d’entendre el món. I precisament per això molesta tant a alguns.
La dreta valenciana —PP i Vox— ha decidit convertir la llengua pròpia en un problema polític. No és casualitat. És estratègia.
Al remat, açò no va només de percentatges lingüístics ni d’hores lectives. Va d’una idea molt concreta: convertir el valencià en una llengua cada vegada menys visible, menys útil i més arraconada de la vida pública. I per a això no cal prohibir-la. És molt més eficaç desgastar-la a poc a poc: qüestionant-la, reduint-la, convertint-la en una nosa administrativa i apartant-la gradualment dels mitjans, de les institucions i de les aules mentre et repeteixen que protegir-la és exagerat.
Tot embolicat en eixe discurs de “llibertat” que, curiosament, sempre acaba significant el mateix: que el valencià s’aparte i no moleste.
Curiosament, ningú parla mai de la posició dominant del castellà. El problema sempre és la llengua que intenta sobreviure sense tot el poder a favor.
Mentrestant, l’escola pública continua sostenint el pes real del sistema: diversitat, alumnat vulnerable, necessitats especials, desigualtats socials i falta crònica de recursos. Però les presses pressupostàries i la generositat política solen aparéixer abans quan es tracta de reforçar la privada concertada. La pública sosté el sistema. La concertada rep les fotos, els discursos sobre “llibertat”, alguna segregació discretament tolerada… i unes prioritats que mai arriben quan es tracta de baixar ràtios o reforçar orientació educativa.
La vaga no és només laboral. És un crit cívic.
Els docents no estan defensant només condicions de treball. Estan defensant una educació que cohesiona, una llengua que explica qui som i una idea molt concreta de País. Perquè quan una societat deixa degradar la seua escola pública, el que s’esquerda no és només el sistema educatiu: és la mateixa idea de comunitat.
L’educació no hauria de ser un camp de guerra partidista. Però quan es governa a colp de titular, de ressentiment cultural i de càlcul electoral, les aules acaben convertides en trinxeres.
La vaga passarà.
El malestar, si no es resol, es quedarà.
I el futur del valencià —i del País— dependrà de si entenem que una escola sense respecte, sense recursos i sense llengua és una escola que renuncia a la seua funció més bàsica: construir ciutadania.
Quan un govern confon autoritat amb imposició, perd les dues.
Quan confon llengua amb problema, perd identitat.
I quan confon educació amb propaganda, perd el nord.
I si se’m permet una proposta mínima de sentit comú: posem personal administratiu als centres.
Un docent pot ser excel·lent dins de l’aula i, alhora, estar completament desbordat per la gestió. Però hem decidit que mestres i professors, a més d’educar, tramiten, gestionen i sostenen una burocràcia absurda que no deixa de créixer.
És una idea brillant: perdre hores de bons docents perquè facen de mals administratius improvisats.
Costa imaginar una política educativa més absurda.

Raül Forcadell | Fotografías: